PRINCIPALS AGENTS I MECANISMES D’ALTERACIÓ DELS MATERIALS PLÀSTICS FÍLMICS

ELS MATERIALS PLÀSTICS FÍLMICS, CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS.

L’estructura bàsica d’un material fílmic consta d’una base o suport, un element sustentat o emulsió que conté els elements formadors de la imatge i una capa adherent que vincula a les dues anteriors.

Aquest tipus de suport plàstic ha de reunir una sèrie de característiques mecàniques que permetin el seu registre i reproducció i, per això, històricament, s’han utilitzat en cinematografia materials plàstics artificials derivats de la cel·lulosa i posteriorment plàstics sintètics.

Aquestes bandes de plàstic poden tenir una amplada, segons el tipus de pas, que va des dels 7,9 mm fins als 70 mm i poden arribar a mesurar milers de metres. És per això que posseeixen una gran estabilitat dimensional, una gran resistència mecànica, rigidesa, flexibilitat i transparència, que són les seves característiques més valorades.

L’estabilitat dimensional d’aquestes tires fines, llargues i estretes és imprescindible per al seu pas per les màquines de projecció i perquè no es perdi l’associació amb l’emulsió que suporten. També la resistència a la tracció és molt alta: uns 600 kg per cm² de secció.

A diferència de les cintes magnètiques, aquests suports fotoquímics necessiten un cert grau de rigidesa per suportar l’arrossegament dels corrons dentats de la creu de Malta, totalment plans, i resistir també la calor de la làmpada de xenó en projectar-se cada fotograma. Al mateix temps, la flexibilitat permet l’enrotllament sobre si mateixa de tota la cinta (torta), de manera que en un espai relativament petit podem tenir més de 3.000 metres de pel·lícula. Aquestes característiques són pròpies de l’estructura del polímer combinada amb l’acció d’un plastificant.

El material fílmic ha de ser necessàriament transparent. Amb només un 5% de dispersió de la llum i un índex de refracció d’aproximadament un 1,5%, presenten les qualitats òptiques indispensables i adequades.

Podem dividir els suports fílmics en dos grans grups: els plàstics artificials derivats de la cel·lulosa i els plàstics sintètics.

Els plàstics derivats de la cel·lulosa van ser els primers utilitzats en la indústria del cinema i s’obtenien modificant l’estructura de la cel·lulosa en substituir els grups hidroxil (OH) dels seus anells per grups nitro o acetat, juntament amb l’addició d’un plastificant, normalment càmfora per als nitrats i ftalat de dimetil, triacetina i fosfat de trifenil per als acetats. Tot i que aquests materials presenten unes característiques ideals per a la projecció cinematogràfica, són molt poc estables a causa de la dificultat d’ajustar el grau de substitució (nitració i acetilació) i a la pèrdua del plastificant.

• • El nitrat de cel·lulosa o cel·luloide va ser un dels primers plàstics artificials i té unes qualitats mecàniques i òptiques ideals per als suports fílmics. És molt resistent a la tracció, la compressió i el desgast, però és extremadament inestable químicament i molt inflamable, fins i tot auto-inflamable, i molt alterable amb la llum solar. Aquest material prové de la reacció de l’àcid nítric amb el cotó, també en presència d’àcid sulfúric.
  • Els acetats o “safety film” van ser els substituts del cel·luloide en la indústria cinematogràfica. El primer acetat, el diacetat, s’obtenia amb la substitució de l’àcid nítric per anhídrid acètic, tot i que aquest material tenia una gran tendència a l’absorció d’humitat, la qual cosa provocava la pèrdua de les seves propietats mecàniques. Va ser als anys 40 quan els fabricants van aconseguir materials més estables: els triacetats.

En les emulsions fotoquímiques és on queden registrades les imatges i la banda sonora. L’interior d’una capa molt fina de gelatina conté els materials fotosensibles, així com els filtres i els productes que intervenen en la formació de la imatge i el color. Per tal que hi hagi una unió íntima entre l’emulsió i el suport, es col·loca en totes les pel·lícules una làmina amb una mescla de materials del suport i de l’emulsió: és el substrat adherent.

PRINCIPALS AGENTS I MECANISMES D’ALTERACIÓ DELS MATERIALS FÍLMICS

Hem de distingir entre els factors d’alteració extrínsecs i els intrínsecs, que formen part i estan vinculats a la naturalesa dels materials, les seves matèries primeres, la seva interacció i el procés de fabricació.

Els nitrats són productes molt inestables. Els mecanismes d’alteració s’inicien gairebé des del mateix moment de la seva fabricació. La seva descomposició produeix calor i poden arribar a combustionar espontàniament. Els enllaços N-O dels grups nitro comencen a fragmentar-se i produeixen òxids nitrósos que, en contacte amb la humitat, es converteixen en àcid nítric. Aquests productes de degradació esdevenen catalitzadors que acceleren i precipiten el procés. A més, en la seva estructura posseeixen grans quantitats d’oxigen, cosa que fa que no necessitin oxigen exterior per alimentar la combustió i que sigui impossible apagar un rotlle de cel·luloide encès. Els gasos produïts per la descomposició i la combustió són tòxics i molt perillosos, per la qual cosa els cel·luloides han de ser emmagatzemats en llocs aïllats i ben ventilats. 

També els factors ambientals externs, sobretot la humitat i la temperatura, així com les condicions d’emmagatzematge, poden iniciar i accelerar la descomposició dels nitrats. La descomposició exògena dels nitrats està especialment lligada a la temperatura, encara que també pot iniciar-se una descomposició vinculada a l’acció de la humitat en zones amb empalmaments i/o plecs, on es pot arribar a condensar. Aquesta descomposició té diverses fases o indicadors d’alteració que van des d’un aspecte normal amb un tacte lleugerament humit (mel nítrica), fins a una descomposició completa amb una transformació en un bloc fràgil i polsós.

La degradació química dels suports d’acetat s’inicia a través de processos extrínsecs relacionats amb les condicions d’emmagatzematge, on els paràmetres d’humitat relativa i temperatura són els desencadenants absoluts de la degradació acètica o síndrome del vinagre. Els triacetats són tres vegades més susceptibles a l’aigua que els nitrats i necessiten l’acció d’aquest agent extern per degradar-se, de manera que un emmagatzematge correcte pot fins i tot frenar el desenvolupament d’una degradació ja iniciada. Entre els indicadors d’alteració dels acetats, es percep una forta olor acètica en obrir una llauna i un tacte humit; el material també pot estar deformat. Aquest element ha de ser aïllat ràpidament de la resta. Als arxius, per monitoritzar la degradació acètica, es col·loquen dins de les llaunes unes tires de detecció de Image Permanence Institute® que classifiquen l’estat d’afectació en tres nivells:

• • Si la tira es manté verda en 48 hores, és un material estable.

  • Si presenta un color blavós, la degradació ja està iniciada. Es pot percebre una olor a vinagre tot i que no s’aprecien deformacions ni pèrdues d’elasticitat.

  • Si la tira es torna groga, la degradació és greu. L’olor és més intens, presenta un tacte lleugerament humit i el material ja està deformat.

L’evaporació del plastificant, que forma entre un 12 i un 14% del material plàstic total, causa la pèrdua de les dimensions i de les característiques mecàniques dels suports derivats de la cel·lulosa. Aquests processos produeixen pèrdues de dimensió, deformacions i contraccions que poden arribar al 3% en el cas dels acetats i fins a un 10% en el cas dels nitrats. A més, provoquen aixafaments en les emulsions i les tires presenten un aspecte ondulat.

La pèrdua d’adherència entre el suport i l’emulsió, tot i que són dos elements que tenen una associació força estable, es produeix per efecte de la humitat i les contraccions a causa de la degradació del suport i la pèrdua del plastificant. La variació de la humitat en les gelatines, juntament amb la contracció del suport, provoca la separació dels dos elements. Si el suport pateix una contracció excessiva, l’emulsió es clivella. Si l’emulsió perd humitat, es pot arribar a desprendre en grans plaques, encara que un excés d’humitat pot suposar la pèrdua de transparència o l’aparició d’un efecte de “pasmado”.

Entre els factors antròpics cal destacar una manipulació i/o ús incorrecte d’aquests materials, que causa lesions i trencaments que comprometen la continuïtat del material. Per exemple, els esquinçaments poden provocar plecs i fins i tot més trencaments en el pas per les màquines de projecció. Les zones que presenten més lesions d’aquest tipus són els marges i les àrees de les perforacions.

Les ratllades en l’emulsió causen una pertorbació en la percepció de la imatge. Les taques tenen un efecte similar i poden ser d’oli i de pols, esteses per la mateixa maquinària al llarg de la pel·lícula.

Els empalmaments amb acetona, que permeten la continuïtat entre dos rotlles, solen ser força estables i resistents si estan ben fets. En canvi, els empalmaments amb cinta adhesiva o cello, encara que estiguin fets amb materials específics per a cinematografia, envelleixen ràpidament, perden les propietats adhesives, exsuden i taquen el suport. Només s’han d’utilitzar en els materials destinats al seu posterior telecinat o escaneig i s’han de retirar abans del seu emmagatzematge.

Inicialment, el cinema era en blanc i negre, amb emulsions fotoquímiques basades en la reacció a la llum dels cristalls d’halur de plata. Aquests materials, si han estat ben processats, no solen presentar problemes de conservació.

En la degradació del color, sembla que hi intervenen tant factors extrínsecs com intrínsecs. En els sistemes de color de tricapa, el problema de la desaparició d’algun dels colors pot estar relacionat amb la degradació acètica dels acetats, tot i que també és resultat de les diferències d’estabilitat dels colorants. És molt comú trobar rotlles de pel·lícula amb degradació acètica i totalment de color magenta.

• • DEL AMO, A. Inspecció tècnica de materials a l’arxiu d’una filmoteca. Quaderns de la Filmoteca. Núm. 3. Madrid: Filmoteca Espanyola. Ministeri d’Educació i Cultura, 1996.
  • DEL AMO, A. Classificar per preservar. Madrid: Filmoteca Espanyola. Ministeri d’Educació i Cultura, 2006.
  • SMITHER, R.; SUROWIEC, C. This Film is Dangerous: A Celebration of Nitrate Film. Brussel·les: Fédération Internationale des Archives du Film (FIAF), 2002. ISBN 2-9600-2960-7

Imatges:

• • https://creabiarescatandosombras.wordpress.com/la-desaparicion-del-nitrato-de-celulosa (Fotos de la descomposició dels nitrats)
  • https://parkslibrarypreservation.wordpress.com/tag/film-preservation (Foto d’acetat)
  • http://cabrerabernal.org/apuntes.html (Fotos de clivellat i empalmament amb cinta adhesiva)
  • https://doctornitrato.wordpress.com (Foto d’atac biològic)