L’EVACUACIÓ DEL TRESOR ARTÍSTIC ESPANYOL DURANT LA GUERRA CIVIL (I) 

El trasllat d’una part important de la pinacoteca madrilenya durant la Guerra Civil espanyola és un episodi gairebé desconegut de la nostra història. El trasllat, de gairebé dues mil obres, va durar tres anys i va tenir com a primer destí València. Posteriorment, una part d’aquestes obres es van portar juntament amb el govern republicà a Catalunya, per ser finalment dipositades a la seu de la Societat de Nacions a Ginebra. L’expedició va tornar, un cop acabada la guerra, a Madrid i va ser reintegrada novament a les pinacoteques sense haver patit gairebé cap dany.

Al juliol de l’any 1936, després de l’alzament militar contra el govern de la república, es produeix la sublevació de la major part de la població, que recolza àmpliament el seu govern i que serà capaç de contenir inicialment els colpistes. Aquesta situació no estava prevista, i el que en un principi havia de ser una acció ràpida per derrocar el govern, acabarà desembocant en una guerra civil. Lamentablement, amb aquesta sublevació també s’inicia una fase violenta i anticlerical que causà la destrucció d’una gran part del patrimoni, amb robatoris, saqueigs i la demolició de palaus i edificis religiosos. El escriptor comunista José Bergamín denuncia la situació de perill en què es troba el patrimoni. El govern de Giral en pren consciència i intenta recuperar el control dels carrers. És en aquest moment quan es crea la Junta d’Incautació i Protecció del Patrimoni Artístic.

Aquesta junta s’encarregarà d’incautar i conservar, en nom de l’Estat, totes les obres, mobles o immobles, d’interès artístic, històric o bibliogràfic, que, a causa de les circumstàncies anormals del moment, ofereixin, segons el seu criteri, perill de ruïna, pèrdua o deteriorament (Decret del MIPBA d’1-VIII-1936, Gaceta de Madrid, núm. 215, de 2-VIII-1936).

Campanya dels estudiants de Belles Arts

Es van començar a emprendre accions amb l’objectiu que la població s’identifiqués amb el seu patrimoni i el respectés. Es realitzen incautacions, tot i la desconfiança de molts ciutadans i particulars a lliurar les obres al govern, i es fan campanyes amb crides a la conservació dels béns culturals i a la necessitat de col·laborar amb la Junta:

Aquesta Junta demana l’ajuda de tothom, el respecte de tothom per a les obres d’art, per als llibres, per als mobles, per als temples, per als edificis, per a tot allò la destrucció del qual significaria l’embotiment i la desaparició de les millors qualitats de la nostra raça. Aquestes riqueses, en un futur proper, serviran per estendre la cultura per tots els Centres del país: Museus, Biblioteques, Escoles, Ateneus, etc.

Dues setmanes després d’iniciada la guerra, la junta improvisada treballa a ple rendiment, creant comissions i catalogant minuciosament totes les peces recuperades, amb la seva corresponent fitxa i acta d’incautació. Les obres d’art que la Junta de salvament va recuperant es dipositen sota la cúpula de la basílica de San Francisco el Grande i al convent de les Descalces, a Madrid.

A principis de novembre, la guerra arriba als voltants de la capital, i tot i que la resposta dels madrilenys permet frenar momentàniament l’avanç de les tropes rebels, la caiguda de la ciutat sembla, a la llarga, inevitable. El 6 de novembre, el Consell de Ministres decideix traslladar el govern de Madrid a València, deixant la ciutat sota la responsabilitat d’una Junta de Defensa presidida pel general Miaja. Així mateix, es determina que una selecció de les millors obres del Tresor Artístic sigui evacuada juntament amb el Govern a València, allunyada en aquell moment dels fronts de guerra.

El sotsdirector del Museu del Prado, tancat al públic des de l’agost, ja havia realitzat una selecció de 250 obres mestres que havien de ser retirades de l’exposició davant qualsevol motiu d’alerta. Sánchez Cantón ordena ara que es despenjin totes les pintures i es dipositin als soterranis, la part més segura del museu.

El 10 de novembre surt cap a València un primer comboi amb 18 obres mestres del Museu del Prado, seleccionades per María Teresa León, Rafael Alberti i Florencio Sosa. Entre elles hi ha pintures de Tizià, Goya, Velázquez, el Greco i Tintoretto. Sánchez Cantón és contrari a aquestes mesures: el director en funcions considera que una evacuació i trasllat de les obres implica un risc molt més gran que el seu dipòsit en soterranis convenientment condicionats. El Govern de la República i una gran part del sector artístic estimen que només es pot garantir la integritat del tresor nacional si està sota la seva tutela immediata. El gener de 1938, Sánchez Cantón va ser destituït del seu càrrec, possiblement a causa de la seva oposició sistemàtica als successius trasllats.

Col·locació de “l’Adam” de Dürer dins la seva caixa d’embalatge

La pressió dels franquistes es fa cada cop més insuportable als afores de Madrid. Es produeixen els primers bombardejos sistemàtics sobre la població civil. Franco, amb l’ajuda d’alemanys i italians, posa en pràctica per primera vegada aquest tipus d’accions amb l’objectiu, també, de desmoralitzar la població i debilitar el front que defensa la ciutat.

A la tarda del 16 de novembre de 1936, les bombes llançades per avions rebels impacten contra el Museu del Prado, els voltants del Museu Arqueològic i la Biblioteca Nacional. El foc provocat per nou bombes incendiàries que van caure sobre l’edifici no arriba a les sales, i l’ona expansiva de les caigudes als voltants no causa danys greus a l’estructura. A més, gràcies a les mesures adoptades mesos abans per Sánchez Cantón, també s’han minimitzat les conseqüències. El bàndol republicà aprofita aquest fet i difon per les principals cancelleries d’Europa aquest atac al Patrimoni Artístic.

Museu del Prado. Galeria Central desmuntada. Escultures protegides amb sacs de terra

Els bombardejos continuen i és necessari agilitzar el trasllat de la resta d’obres del Prado. El 3 de desembre de 1936, María Teresa León és designada responsable de l’evacuació urgent de les pintures del Museu del Prado i del seu transport a València. Una setmana després s’organitza el comboi, escoltat per milicians del Cinquè Regiment, en què viatja la pintura de Velázquez “Les Menines”. El trasllat és extremadament accidentat: les carreteres estan deteriorades, ja que són un dels principals objectius de l’aviació. Al pont de ferro d’Arganda, cal creuar algunes caixes a mà fins a l’altre extrem, ja que el pont no és prou alt perquè hi passin per sota les caixes de fusta, construïdes a mida per a algunes obres, cosa que implica diverses hores de feina. La ruta del comboi és controlada durant tota la nit, i els responsables directes han de contactar per telèfon amb María Teresa León i el seu company Rafael Alberti al pas de cada ciutat important, fins que arriben sense incidències a València.

Camions amb teles empegades

A partir d’aquella nit, la Junta de Defensa del Tresor serà la responsable dels trasllats, que seran cada cop més complexos a causa de les condicions de les carreteres, els bombardejos, els francs-tiradors…. Les rutes es modifiquen per a cada viatge i la velocitat màxima és de 15 quilòmetres per hora per tal de no deteriorar les pintures; cada enviament triga unes 24 hores.

Procés d’embalatge: les obres es protegien amb cartró i guata i s’ajustaven amb coixinets dins la seva corresponent caixa de fusta.

A València, la guerra encara no hi ha arribat, i la junta selecciona dos edificis per dipositar el tresor, la església del Patriarca, on es dipositen tan bon punt arriben des de Madrid i que serveix com a primer magatzem i taller de restauració, i les torres gòtiques de Serrans. José Lino Vaamonde, arquitecte del Museu del Prado, es desplaça a València per realitzar les tasques de condicionament de les torres, que reuneixen les característiques necessàries per protegir les obres. Es fan servir els baixos com a búnquer, s’hi construeix a sobre una volta de formigó armat i s’hi dipositen capes successives de closca d’arròs, terra i sacs de terra. Les caixes es protegeixen amb murets de formigó armat perforats per atenuar l’impacte d’una possible ona expansiva, i es controlen les condicions de temperatura i humitat del recinte.

Plànol que inclou els condicionaments per al dipòsit i la protecció del tresor

Al mateix temps, es reorganitzen les juntes: la de València passa a ser la Junta Central del Tresor Artístic i tindrà àmbit estatal. De la seva autoritat dependran la resta de juntes provincials. Timoteo Pérez Rubio, marit de Rosa Chacel, en serà el president, i José María Giner Pantoja, la seva mà dreta.

Mentrestant, a la capital, la junta provincial de Madrid continua realitzant una tasca encomiable: es creen equips multidisciplinaris que continuen recuperant i catalogant, a contrarellotge, tot tipus d’obres. Tots aquests objectes són dipositats a la basílica de San Francisco el Grande i al Museu Arqueològic. Tot i que la situació a Madrid és cada cop més crítica i els mitjans de tota mena són cada vegada més limitats, la junta continua realitzant tots els processos de manera meticulosa. No hi ha subministraments de cap mena i és complicat aconseguir els materials necessaris; fins i tot els membres de la junta es troben cada cop més cansats i, en alguns casos, desnodrits.

Cripta de San Francisco el Grande

A la tardor de 1937, i en aquestes circumstàncies tan complicades, s’ordena al president de la Junta Delegada del Tresor Artístic de Madrid, Roberto Fernández Balbuena, que desallotgi la basílica de San Francisco el Grande. Aquesta església constitueix en aquell moment el dipòsit més gran, amb més de 50.000 objectes de tota mena. El president de la junta, totalment desbordat, intenta recórrer l’ordre, però sap que la basílica pot ser ocupada pels soldats en qualsevol moment. S’organitza el trasllat a un ritme brutal de més de mil peces al dia, es dipositen 15.000 llenços al Museu del Prado i la resta d’objectes al Museu Arqueològic, que queda totalment saturat.

El desenvolupament de la guerra i la situació d’amenaça plantegen al govern un nou canvi: el 28 d’octubre s’anuncia el trasllat a Barcelona. Mentrestant, els republicans conquereixen Terol al desembre i encerclen la resta del territori sublevat. Els membres de la junta recullen, després de la batalla i entre les runes, una gran quantitat d’objectes artístics i també els arxius catedralicis. Tanmateix, el 22 de febrer, Terol torna a mans de Franco, que inicia una gran ofensiva amb l’objectiu d’arribar al Mediterrani i partir en dos el territori republicà. El 15 d’abril de 1938, Camilo Alonso Vega pren Vinaròs i trenca en dos la zona republicana.

Segueix l’última part d’aquesta història en aquest enllaç.