ANÀLISI ORGANOLÈPTICA I CLASSIFICACIÓ DELS PLÀSTICS FÍLMICS DERIVATS DE LA CEL·LULOSA

La voluntat de conservar materials fílmics no és quelcom nou. Des dels mateixos orígens de la cinematografia es va tenir consciència de la seva importància i al llarg de la història s’han anat creant arxius cinematogràfics que vetllen per la seva correcta preservació.

Amb el canvi dels plàstics fílmics tradicionals a nous suports digitals, ha crescut l’interès per aquests materials. Internet, a més, ofereix una infinitat de possibilitats de difusió. Malgrat tot això, la millor actuació és la conservació dels materials originals, i per a això cal identificar i separar els diferents tipus de suports.

1. INTRODUCCIÓ

Els plàstics fílmics derivats de la cel·lulosa són materials que, inevitablement, mostren una tendència natural a l’autodegradació. L’objectiu principal dels arxius fílmics consisteix en la conservació de les pel·lícules dins d’uns paràmetres que assegurin les seves qualitats i condicions funcionals. Per a això disposen d’instal·lacions condicionades per a la seva conservació, classificant-les segons les condicions d’emmagatzematge que requereixen, les seves característiques tècniques, tipus de material i estat de conservació, entre altres paràmetres. Per exemple, les pel·lícules amb suport de cel·luloide han d’estar separades de la resta i aïllades a causa de la seva perillositat. Els nitrats són materials extremadament inflamables i els gasos que emeten durant la seva descomposició són tòxics per a les persones i perjudicials per als acetats o pel·lícules de seguretat i altres materials. Els productes de degradació alliberats per un tipus determinat de plàstic poden provocar la degradació de la resta d’un material dins del mateix arxiu. A més del tipus de plàstic, cada material concret s’ha de caracteritzar mitjançant una sèrie de termes tècnics que el defineixen:

Tipus de material
Pas
Tipus de perforació
Format
Material del suport
Emulsió i sistema de color
So i sistema de so
Longitud/duració/velocitat de projecció/nombre de parts o rotllos
Versió
Característiques de la reproducció…

2. ELS SUPORTS CINEMATOGRÀFICS

Els suports cinematogràfics es poden dividir en dos grans grups: els plàstics artificials derivats de la cel·lulosa i els plàstics sintètics.

2.1. Plàstics derivats de la cel·lulosa

La cel·lulosa és el compost orgànic més abundant a la natura i el component de les parets cel·lulars de les plantes. Es pot degradar en diferents medis: una degradació hidrolítica catalitzada per un àcid condueix a la glucosa, mentre que per oxidació s’obté una gran varietat de productes oxicel·lulòsics. Aquests suports van ser els primers utilitzats a la indústria del cinema. S’obtenen modificant l’estructura de la cel·lulosa substituint els grups hidroxil (OH) dels seus anells moleculars per grups nitro o acetat. Juntament amb l’addició d’un plastificant, habitualment alcanfor, s’obté un material amb característiques plàstiques i el grau just de flexibilitat.

Malauradament, aquests materials presenten serioses dificultats en la seva conservació. Són inestables degut, sobretot, a la dificultat d’ajustar el grau de substitució (nitració o acetilació) i a la pèrdua del plastificant. La seva facilitat de reacció amb un grup hidroxil ve determinada per la seva posició dins de la cadena i en l’estructura fibrosa. La velocitat de reacció està determinada pel tipus de reactiu i és més gran a les zones amorfes. Si la substitució no és uniforme, les molècules de la superfície substituiran tots els seus grups hidroxil mentre que a l’interior gairebé no hi haurà reacció.

2.1.1. El cel·luloide

El nitrat de cel·lulosa o cel·luloide va ser un dels primers plàstics artificials. Ofereix unes qualitats mecàniques i òptiques ideals per als suports fílmics. Aquest material procedeix de la reacció de l’àcid nítric (entre un 10,7 i un 11,2%) amb la cel·lulosa del cotó, en presència d’àcid sulfúric. És molt resistent a la tracció, la compressió i el desgast, però és extremadament inflamable. Es va sintetitzar per primera vegada el 1846 i el 1869 els germans Hyatt van descobrir que barrejant nitrat de cel·lulosa i alcanfor s’obtenia un material termoplàstic, dur, resistent a l’aigua, als olis i als àcids, indistingible de l’ivori i que es podia modelar i laminar en calent i mecanitzar en fred. És un material inestable químicament, els efectes més perceptibles del qual són la descomposició i la inflamabilitat. La seva descomposició produeix calor fins al punt que pot arribar a combustionar, aquesta propietat, unida al fet que conté grans quantitats d’oxigen en la seva estructura, fa que no necessiti oxigen extern per alimentar la seva combustió i que sigui completament impossible apagar un rotlle de pel·lícula encès. La descomposició dels nitrats s’inicia des del mateix moment de la seva fabricació, és una degradació endògena i que, segons els experts, siguin quines siguin les condicions de conservació, tots els nitrats acabaran degradant-se. També es pot originar una degradació exògena normalment vinculada a l’acció de la humitat i la temperatura. Tots els gasos emesos durant la combustió i la descomposició són tòxics i perillosos, per això els cel·luloides han d’estar emmagatzemats en llocs aïllats i ben ventilats. [1]

Incendi a la Cineteca Nacional de Mèxic, 1982

https://www.youtube.com/watch?v=ksnf-IN9iMg

2.1.2. Els acetats

Els acetats o safety film van ser els substituts del cel·luloide en cinematografia. S’atribueix la primera preparació d’un acetat a Schützenberger l’any 1865. S’obtenia escalfant cotó amb anhídrid acètic en tubs hermètics a temperatures superiors als 100 °C. En aquest cas, s’ha substituït l’àcid nítric per l’anhídrid acètic. Els diacetats van ser els primers acetats i, tot i que presentaven bones qualitats òptiques i mecàniques, tenien una gran tendència a l’absorció d’humitat, perdent així les seves propietats mecàniques. El seu ús va quedar relegat únicament a pel·lícules de 9,5, 16 i 28 mm.

Fins als anys quaranta del segle XX, els fabricants no van aconseguir perfeccionar els acetats i fabricar un material definitiu: el triacetat de cel·lulosa. Hi ha dos mètodes per obtenir la síntesi del triacetat: l’acetilació heterogènia i l’homogènia, tot i que principalment s’utilitza la segona, amb la qual es poden aconseguir productes amb diferents graus de substitució. Aquesta preparació es realitza en tres etapes: pretractament, acetilació i hidròlisi. El triacetat de cel·lulosa obtingut conté aproximadament 2,7 acetils per unitat monomèrica. Els plastificants més utilitzats són el ftalat de dimetil, la triacetina i el trifosfat de trifenil. La degradació dels suports d’acetat, coneguda com a síndrome del vinagre, s’inicia a través de processos extrínsecs relacionats amb les condicions d’emmagatzematge. Els paràmetres d’humitat i temperatura són els desencadenants de l’afectació gairebé simultània de tots o quasi tots els rotlles d’un arxiu. Si es mantenen unes condicions més estables, és més difícil que es presenti una degradació acètica. [1]

Suports d’acetat

3. DIFERENCIACIÓ DE SUPORTS FÍLMICS

La correcta identificació dels suports plàstics és una tasca important i necessària per a una adequada conservació del patrimoni fílmic. En principi, no és una tasca senzilla, tot i que moltes vegades només requereix una observació directa i una comparació amb els coneixements i les dades sobre la història de la fabricació de pel·lícula cinematogràfica. No obstant això, la seva elaboració i ús constitueixen una història més aviat confusa i poc coneguda, amb particularitats específiques segons el país. En general, per separar correctament suports inflamables i de seguretat, els arxius han de basar-se en estudis fiables dels diferents períodes de transició entre materials i realitzar un examen rotlle per rotlle, prestant també atenció a cada un dels elements muntats amb empalmaments. És més fàcil diferenciar els nitrats d’altres suports cel·lulòsics, ja que existeixen diversos procediments per distingir-los. Per als diferents suports plàstics de seguretat, l’únic procediment per identificar-los és la realització d’una anàlisi química. En el cas dels nitrats i els acetats, aquesta identificació és totalment necessària per a la seva separació, organització i condicionament dins dels diferents arxius. Els productes de degradació que emet un tipus determinat de plàstic poden provocar la degradació d’altres materials dins d’un mateix arxiu.

3.1. Diferenciació dels suports de nitrat de cel·lulosa i els acetats de cel·lulosa

Des dels anys vint, a mesura que es popularitzaven els suports de diacetat en pel·lícules de pas estret, alguns fabricants van adoptar la norma d’identificar la naturalesa dels suports estampant inscripcions en imatge latent com nitrate film, safety, safety film, noflam o inif, situades a la vora de la pel·lícula cada cert nombre de fotogrames. Cada fabricant introduïa aquestes marques segons els seus propis criteris. Alguns no les incloïen en tots els seus productes, alguns només identificaven les pel·lícules de seguretat i d’altres no les introduïen en absolut. Aquestes identificacions poden ser molt útils per orientar-nos sobre la naturalesa d’un suport, però cal tenir en compte que poden ser reproduïdes des del material original. Algunes pel·lícules de seguretat fabricades per Kodak incorporen a la massa del triacetat una petita quantitat de reactiu que s’activa brillant sota llum ultraviolada. Un sistema de detecció basat en la diferència de densitat entre nitrats i acetats consisteix a introduir una petita mostra de plàstic dins un recipient amb triclorur d’etilè, la densitat del qual és intermèdia entre la dels dos suports. La mostra de nitrat s’enfonsarà i la d’acetat flotarà. Una altra prova d’identificació de materials és la combustió. Alguns autors la consideren poc efectiva i evidentment destructiva. Es basa en les diferents característiques de la flama que produeixen els nitrats i els acetats. Els nitrats cremen ràpidament i de manera autoalimentada; en canvi, els acetats ho fan més lentament i necessiten oxigen extern. Per fer la prova, es talla una tira molt fina de material, d’uns dos centímetres de llarg i unes dècimes de mil·límetre d’ample, del vora de la pel·lícula. La mostra es subjecta amb unes pinces per un extrem i s’inflama. Cal estar allunyat de qualsevol altre material que es pugui inflamar.

La combustió del nitrat presenta les característiques següents:

Combustió molt ràpida i uniforme
Gran volum de flama
Forma regular, esfèrica i en forma de gota invertida
Si la mostra és prou gran, poden observar-se espurnes a la flama
No deixa restes de cendra apreciables

https://www.youtube.com/watch?v=ZVc8jbHziMA

La combustió dels acetats, en canvi, té les característiques següents:

Combustió ràpida però irregular, pot apagar-se
La mida de la flama varia durant la combustió
Forma irregular amb bulbs a la part inferior i flama oscil·lant
Coloració groguenca i blavosa, distribuïda de manera irregular
Restes de cendres que no es dispersen

4. CONCLUSIONS

Els arxius i dipòsits fílmics conserven, protegeixen i difonen el nostre patrimoni audiovisual. Reben grans quantitats de material de particulars, empreses i institucions i, malgrat la manca actual de recursos, han de seguir uns protocols d’actuació que permetin el dipòsit ràpid i eficient de tot aquest material.

Una primera inspecció visual, coneixements bàsics d’identificació i algunes proves senzilles permeten a les institucions fer una primera classificació d’aquest patrimoni.

REFERÈNCIES

[1] Del Amo, A. Clasificar para preservar. Madrid: Filmoteca Española. Ministerio de Educación y Cultura, 2006.

BIBLIOGRAFIA

Catalina, F.; Del Amo, A. Los soportes de la cinematografía / Motion Picture Film Stock. Cuadernos de la Filmoteca. Núm. 6. Madrid: Filmoteca Española. Ministerio de Educación y Cultura, 1999.
Del Amo, A. Inspección Técnica de materiales en el archivo de una filmoteca. Cuadernos de la Filmoteca Española. Núm. 3. Madrid: Filmoteca Española. Ministerio de Educación y Cultura, 1996.
Del Amo, A. Clasificar para preservar. Madrid: Filmoteca Española. Ministerio de Educación y Cultura, 2006.