L’EVACUACIÓ DEL TRESOR ARTÍSTIC ESPANYOL DURANT LA GUERRA CIVIL (i II) 

(Llegeix la primera part d’aquest post en aquest enllaç).

El 21 d’octubre de 1937 va acabar la campanya del Nord, els nacionals han entrat a Gijón i Avilés. Una setmana després, el govern republicà anuncia el seu trasllat a Barcelona i, de nou, es planteja la possibilitat que el Tresor Artístic viatgi a Catalunya i quedi sota la seva tutela directa. Això suposa un nou desplaçament des de València, de 350 quilòmetres, per un país extremadament inestable i amb uns mitjans materials molt limitats. En menys d’un mes s’organitzen 7 combois de 36 vehicles que es desplacen per carreteres destruïdes pels bombardejos i per zones que, en aquell moment, estan en plena contesa. Franco té la intenció clara d’arribar al Mediterrani i partir en dos la zona republicana, per això el corredor que queda des de Terol és cada vegada més estret i perillós. Cada viatge és molt més complicat que l’anterior, fins al punt que l’últim camió aconsegueix creuar poques hores abans que els nacionals arribin a Vinaròs. Curiosament, en aquesta aventura, el quadre de Goya, La càrrega dels mamelucs, resulta danyat per la caiguda del balcó d’un edifici en ruïnes.

Interior de la nau central de San Francisco el Grande amb els objectes emmagatzemats per la Junta Delegada de Madrid

La Junta Provincial de Madrid té cada vegada més dificultats per aconseguir els materials necessaris i intentar continuar amb la seva tasca. Per fer-ho, arriben fins i tot a recórrer al mercat negre per adquirir papers, fusta, claus, pneumàtics… Però les circumstàncies no els aturen: continuen recuperant i catalogant pintures, fins a un total de més de 20.000, així com molts altres objectes de tota mena, que s’acumulen al Museu Arqueològic.

Junta Delegada de Madrid instal·lada al Museu Arqueològic

A Catalunya, es trien aquesta vegada els castells de Peralada, on es dipositen les obres més importants del Museu del Prado i de l’Escorial, i el castell de Figueres. En una antiga mina de talc de la Vajol, es guarda el diner en efectiu que quedava del govern de la República, lingots d’or i plata, joies, quadres i objectes religiosos de gran valor. Mesos abans, s’hi havia presentat un delegat del govern per expropiar la mina a favor de la República. L’arquitecte Juan Negrín, fill del president del govern, va ampliar les instal·lacions de la mina construint un edifici de tres plantes amb una gran cambra cuirassada al subsòl, revestida de ciment, amb portes blindades i generador de corrent. En aquest edifici s’hi instal·larà el ministre d’Hisenda, que en aquell moment ja té transferides totes les competències sobre el patrimoni històric-artístic.

El 23 de desembre de 1938 comença l’ofensiva nacionalista contra Catalunya i el front republicà es trenca en diversos punts. Davant la intensificació dels combats i bombardejos en territori català i el conseqüent perill per al tresor, el govern eleva una petició d’ajuda a l’Oficina Internacional de Museus per evacuar totes les obres i emmagatzemar-les fora d’Espanya, però aquesta demanda fou denegada per la Societat de Nacions, de qui depenia. La guerra està gairebé perduda i la situació del patrimoni a Catalunya és un carreró sense sortida. És llavors quan el Govern de la República recorre a Josep Maria Sert, pintor català profranquista, molt ben relacionat amb els cercles polítics i financers internacionals, i responsable de la iniciativa de crear un comitè internacional per salvar el patrimoni dipositat a Catalunya. Aquest comitè havia d’operar al marge de les institucions públiques dels seus respectius països, per no comprometre políticament cap govern ni la Societat de Nacions. A mitjans de gener de 1939, juntament amb Joseph Avenol, Secretari General de la Societat de Nacions, es decideix que Ginebra serà el lloc on es dipositarà el Tresor Artístic. Entre el 23 i el 29 de gener de 1939, es constitueix formalment el Comité International pour la Sauvegarde des Trésors d’Art Espagnols.

Membres del Comitè Internacional que van fer l’inventari del Tresor Artístic Espanyol davant del palau de la Societat de Nacions a Ginebra

El 26 de gener, les tropes nacionals arriben a Barcelona sense gaire resistència i el 4 de febrer ja ocupen Girona. L’1 de febrer, al castell de Figueres, es reuneixen per darrera vegada, en sòl espanyol, les Corts de la Segona República. Azaña, al castell de Peralada, tem que la seva presència comprometi la integritat de les obres allí dipositades.

El nou Comitè Internacional crea una comissió i el 2 de febrer, Jacques Jaujard, sotsdirector del Museu del Louvre, i Neil MacLaren, de la National Gallery de Londres, es desplacen a Figueres per presentar a les autoritats republicanes un primer projecte d’evacuació. A la negociació hi són presents, entre altres, el representant del govern republicà Juan Negrín, Timoteo Pérez Rubio, president de la Junta Central del Tresor Artístic, i Julio Álvarez del Vayo, ministre d’Estat. Les tropes de Franco són a pocs quilòmetres i els bombardejos intensos indiquen que no es pot ajornar més l’evacuació.

Tot i que José María Sert va viatjar amb ells, se’l veta a les negociacions per la seva implicació i posicionament públic a favor d’un dels bàndols. En aquestes circumstàncies, s’intenta negociar un primer acord, però el ministre republicà el considera incomplet i insuficient per fer-se càrrec del tresor. En realitat, aquest organisme no té entitat jurídica ni reconeixement oficial. Un bombardeig violent a Figueres obliga totes les parts a acostar posicions i arribar finalment a un acord. S’hi afegeixen dues clàusules: la inalienabilitat de les obres i les condicions de la seva devolució —el Tresor només tornarà a Espanya com a bé comú de tota la nació espanyola. Amb això es vol evitar que el nou govern franquista utilitzi el Tresor Nacional per pagar deutes de guerra amb Itàlia i Alemanya.

Poques hores després de la signatura de l’acord, la Junta Central comença a organitzar el trasllat. En un primer moment es pretén portar els camions necessaris des de França, però l’allau de gent que intenta sortir del país fa impossible creuar la frontera, i s’han de requisar vehicles en territori espanyol, on ja no hi ha pràcticament subministraments.

Els dies 4 i 5 de febrer travessen la frontera els primers 29 camions. Els dies 6 i 7, les evacuacions s’han de paralitzar a causa dels bombardejos de l’aviació italiana, que destrueixen les vies d’accés a França. El 8 de febrer, les últimes autoritats republicanes que quedaven al país travessen la frontera i es reprenen les operacions de salvament del Tresor, que conclouran el dia 9, de manera agònica, a mà i per carreteres de muntanya, per evitar bombardejos. Així es dona per conclosa la primera etapa: el trasllat a França. És una situació estranya, ja que els sublevats coneixien els trasllats de les obres gràcies a informació facilitada pels serveis d’intel·ligència, i els màxims representants de Franco van donar llum verda al trasllat. No s’entén, doncs, que sabent aquestes circumstàncies no cessessin els bombardejos sobre les carreteres cap a França.

Els camions arriben finalment a l’esplanada del château d’Aubiry, a Ceret, i s’hi organitzen les caixes, sota la supervisió dels membres de la Junta Central i del Comitè Internacional —un total de gairebé 2000 caixes. En aquell moment es presenta a Aubiry José María Sert com a representant del govern franquista, per reclamar tots els quadres. Pretén imposar un embargament judicial per impedir que el tresor viatgi fins a Ginebra, guanyant així temps perquè acabi la guerra i el govern nacionalista sigui reconegut. No ho aconsegueix i el 12 de febrer de 1939, totes les obres surten en tren des de l’estació de Perpinyà amb els nou membres de la Junta i els delegats francesos del Comitè Internacional. El comboi està format per 22 vagons precintats amb les gairebé dues mil caixes. El tren és escoltat en tot moment per soldats francesos, enmig d’una gran expectació mediàtica, i revisat en cada parada per gendarmes i tècnics. La premsa del moment parla de les 1846 caixes com el tresor més gran que s’ha transportat mai a la història.

Suïssa ja ha reconegut el govern de Franco, però el 17 de febrer les caixes del Tresor es dipositen a la seu de la Societat de Nacions, a salvo, sota estrictes mesures de seguretat i en territori neutral, a l’espera d’un nou inventari i reconeixement de l’estat de les obres. Franco inicia immediatament els tràmits per al retorn dels quadres. Per això envia Eugeni d’Ors, recentment designat responsable de la Jefatura Nacional de Belles Arts i Arxius, per organitzar el retorn. Ha de treballar en equip amb Sert, però a causa de la mala relació entre ells, Sert queda completament apartat de l’assumpte.

A finals de febrer, Anglaterra i França reconeixen el govern de Burgos com l’únic legítim a Espanya, i el dia 27, Azaña dimiteix des de París com a president de la República. Pérez Rubio segueix negant-se a lliurar el Tresor Nacional als franquistes sense condicions. És aleshores quan comença la revisió de les obres en presència d’experts internacionals. Excepte alguna excepció, totes estan en excel·lents condicions, cosa que demostra que, malgrat les circumstàncies, els embalatges eren prou adequats. Aquesta revisió s’allarga durant tres setmanes.

Aspecte de l’exposició “Obres mestres del Museu del Prado” a Ginebra

El 25 de març, el Comitè Internacional es dissol després que les parts implicades signin la finalització de l’inventari. Els franquistes ofereixen el perdó als membres de la junta, però la majoria prefereix l’exili. Finalment, pocs dies abans del final de la guerra i malgrat l’oposició de Pérez Rubio, Avenol accepta lliurar tot el conjunt del tresor al representant del govern de Franco, el marquès d’Aycinena. La Guerra Civil espanyola finalitza l’1 d’abril de 1939.

Porta de Velázquez amb els camions que han transportat les obres

Després de l’estiu, i després d’una exitosa exposició organitzada a Ginebra amb les obres mestres de l’expedició, les obres tornen a Madrid el 9 de setembre en un altre viatge accidentat, aquesta vegada a causa de l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Per saber-ne més:

Argerich, I. Memoria fotográfica del Salvamento del Tesoro Artístico Español en la Fototeca del Patrimonio Histórico del IPCE

Saavedra Arias, R. (2013). El Patrimonio Artístico Español durante la guerra civil (1936-1939). Política e ideología en las “dos Españas”. Universidad de Cantabria. Departamento de Historia Moderna y Contemporánea.

Porlan, A. (2004). Documental: Las cajas españolas. https://www.youtube.com/results?search_query=las+cajas+espa%C3%B1olas
El arte protegido: https://www.museodelprado.es/actualidad/exposicion/arte-protegido/81811f39-e3f9-4fe7-94af-225676279523