Es calcula que el 60 % dels milers de milions de tones de plàstic fabricades fins ara suren als oceans o romanen dipositats en abocadors, però en aquest moment, malgrat que els plàstics s’han convertit en un problema global, als museus intenten entendre i frenar-ne el deteriorament ja que formen part de nombrosos objectes a les seves col·leccions. És innegable la important presència d’una gran quantitat de plàstics en els dissenys del segle XX, aquests materials, a l’origen, buscaven substituir altres tradicionals, molt més cars i escassos. Però no sols trobem plàstics en objectes quotidians, molts artistes destacats de l’art modern i contemporani, jugant també amb la materialitat de les obres, han aprofitat les possibilitats que oferien aquests nous materials. Tot i que la realitat és que, l’interès per la conservació i el coneixement del deteriorament dels materials platics és molt recent, tenint més en compte les dificultats de la seva conservació si els comparem amb altres materials.

Els plàstics són materials orgànics i estan formats per llargues cadenes polimèriques que contenen, fonamentalment carboni. Si atenem al seu origen, poden ser: naturals, semisintètics i sintètics. Els naturals són polímers sintetitzats per éssers vius i van ser els materials dels quals, després d’una sèrie de modificacions químiques, es van obtenir els primers plàstics semisintètics. Avui dia la majoria dels materials plàstics provenen dels compostos de petroli, gas natural o carbó. Per designar aquests materials de manera correcta, la IUPAC diu recomana utilitzar el sufix poli- seguit de la unitat monomèrica constitutiva entre parèntesis, encara que molts dels plàstics tenen un origen anterior a aquesta normativa i es coneixen amb moltes altres denominacions o/i noms comercials. A tots ells s’hi afegeixen càrregues i additius que varien o milloren les seves prestacions o característiques. En certs casos, aquests additius són els que determinen que un mateix polímer tingui un comportament molt diferent.

Segons la seva estructura i comportament davant de la calor, els plàstics poden ser: Els termoplàstics, PVC, poliestirè, metacrilat…si poden arribar a fondre sense canvis en la composició química original. Es poden modelar més d’una vegada amb calor i són materials fàcils de reciclar. Els termoestables, poliuretà, melanina, baquelita…tot i que poden aguantar temperatures elevades sense degradar-se, només es poden modelar una vegada. Això fa que siguin difícils de reciclar. Els elastòmers, cautxú natural, silicona, goma natural…tenen la capacitat d’assumir grans deformacions elàstiques, sense trencar-se, tornant a la seva forma original quan la força deixa d’actuar-hi.